Moments rutinaris...

Bon dia!

En aquesta entrada voldria comentar com he evolucionat en la meva intervenció a l’aula. Recordo els meus primers dies i com expressava en el blog abans de setmana santa com només havia participat en 2 o 3 assemblees. També recordo com en les assemblees m’estressava per veure si s’asseien tots o si tardaven molt en fer-ho. Amb els dies i fent l’assemblea cada dia (menys el divendres per que anem directes a piscina), la meva por s’ha convertit en tranquil·litat. Així doncs, en compte de revisar si tots estaven asseguts o si havia algú al bany, m’asseia tot d’una que ells ho feien i observava com es distribuïen per el cuc. A més, penso que el fet que ells em veiessin asseguda feia que ella facin el mateix i tampoc els estressava. M’encanta aquest moment d’asseure i veure’l com ho feien ells, com compartien algunes paraules, com s’observaven, m’observaven, etc. un moment que el seguia de comentaris, experiències i aportacions que m’apassionaven.

Després de Setmana Santa la meva tutora em va proposar de fer-ho quasi tot jo, vaig acceptar i he encertat ja que ho he gaudit al màxim. De fet ja programavem juntes. He passat a fer l’activitat de notícies del món, la relaxació després del pati, preparar els nens per a pròximes activitats i fer-los recollir tot.  Torno a destacar el plaer que em provoca passejar-me pels diferents grups de jocs a l’aula o analitzar les feinetes dels infants. Potser un dels objectius principals que vaig tenir aconseguir que molt infants copiessin als companys, volia que deixessin de sentir-se insegurs i confiessin en ells mateixos. Penso que ho he aconseguit almenys en 3. Concreto el cas d’un infant que sempre li “ajudava” la seva companyia (bàsicament li feia). Jo en veure que la situació es repetia molt vaig parlar amb ells. Per una banda, li vaig dir a la companya que en comptes de fer-li li hauria d’ajudar per a que ell també ho sàpiga fer. Per altra banda, li vaig dir al nen que ell també hauria d’aprendre, que si els nens li feien tot ell mai ho sabria fer. Des de llavor, l’infant sempre intenta fer-ho ell sol i en aconseguir-ho ve i em diu: “Mira Zineb! Lo he hecho solo! Sin copiar a nadie!”, a vegades em deien “solo me han ayudado un poquito”. Jo li reforçava molt quan m’ho deia i vaig observar que l’infant va passar a tenir un gran interès per fer les coses ell sol i esforçant-se. Per a mi, veure aquest procés ha estat satisfactori, que a més he hagut de repetir varies vegades brindant ajuda als infants que parlaven a casa seva amb un altre llenguatge.

Racó del Restaurant

Relexació

Potser la diferencia entre l’inici i ara és que em sento molt més segura, sense pors. I això m’ajuda a fer les coses amb tranquil·litat, pensant-m’ho i sobretot sense estressar els infants.

Voldria assenyalar que m’ha cridat l’atenció que moltes nenes no volien jugar amb els nens i viceversa. Un dia vaig haver d’intervenir amb una alumna que comentava que no volia asseure al costat dels nens i que volia anar amb les nenes. Cal defensar la igualtat e gèneres més del que m’esperava. Només això.

Fins aquí avui!!